institucions TOTALS
L’anàlisi de les anomenades institucions totals, com de qualsevol altre objecte, pot fer-se des de diverses variables sense que cap de les lectures pugui explicar la totalitat o l’essència única de qualsevol d’elles. Així, les institucions totals poden ser objectes de discursos tan diferents i específics com el polític, el jurídic, el sociològic, l’antropològic, el psicològic, l’econòmic, l’arquitectònic, el psiquiàtric, etc.
Cada un d’aquestes discursos permet, quan tractem la temàtica de les institucions totals, posar al descobert tant la seva evolució històrica com els problemes actuals.
És interessant veure, a títol d’exemple, el desenvolupament independent que pot tenir el discurs arquitectònic sobre la evolució de la funcionalitat i estètica de les presons. El que segueix és un anàlisi que Emil Kaufman, en el seu llibre sobre l’arquitectura de la il·lustració, fa de l’obra de Giambattista Piranesi: “A la publicació que està considerada com la de més èxit de Piranesi, Les presons, de 1975, ni l’antiguitat ni l’arquitectura pròpiament dita ocupen un paper apreciable. No comentaré les seves qualitats pictòriques i gràfiques, ja que només ens interessa el contingut arquitectònic (el subratllat és nostre). En elles es representen habitacions de dimensions enormes on s’apinyen diversos objectes no arquitectònics que visualitzen l’espai mitjançant el contrast direccional i les diferències de nivells: perxes, cordes, bigues, cadenes, escales, etc. Allò és un pandemoni de forces hostils; regnen el desordre i el caos”.
Observi’s la diferència de discurs que hi ha respecte a l’estudi que fa Michel Foucault en el seu llibre “Vigilar i castigar” sobre el Panòptic de Piranesi:
“Piranesi treballa sobre el mateix objecte: l’arquitectura de la presó; emperò persegueix només aquelles dades que permeten veure sobre la concepció arquitectònica del Panòptic de Piranesi l’origen dels procediments penals moderns i la seva naturalesa i com es correspon a les necessitats d’una societat disciplinada on es cerca formar individus dòcils i útils”.
Si bé aquesta pluralitat de discursos que poden donar-se sobre institucions totals tenen una legitimitat pròpia, és possible plantejar-se entre ells, relacions de determinació. Aquesta idea de les relacions causals i de determinació és el que en el camp de l’estudi de les lleis, de la història i de la política, Carles Marx va denominar determinant en darrera instància.
En l’estudi de les institucions totals, la dimensió del simbòlic, com a causa, por compartir amb l’econòmic la jerarquia d’importància a la cadena de determinacions.
Aquesta concepció parteix de la idea que el ser humà és en essència un ser parlant. Es a dir, que la disrupció qualitativa de la hominització en el món animal, està determinada, en darrera instància, per la seva inserció a l’ordre simbòlic.
Aquesta lectura, que és la de l’estructuralisme, no contempla la qüestió dels orígens, però partint d’un univers constituït com una estructura d’elements en relació recíproca, permet estudiar tot el fenomen de la cultura pel seu funcionament simbòlic.
La noció de totalitat a la presó i al manicomi.
La denominació de totalitat que s’utilitza per a aquestes institucions posa en joc el que el sistema social com a ordre simbòlic te la circumstància paradoxal de tenir un ordre total que és la seva consistència i gràcies a la qual funciona; peró, simultàniament, produeix zones d’inconsistència de la qual els folls i els criminals en són exponents. Conseqüentment, les institucions totals se organitzen per als individus parcials, essent que no podem funcionar en la totalitat de la legalitat del sistema social.
Això ens duu, inevitablement, a què les institucions totals posen en relació a individus que per la seva relació en la consistència del sistema social estan en una situació de mancança o deficiència, amb una institució que complementàriament ha de funcionar amb un alt grau de poder sobre el subjecte.
Aquesta anàlisis permet permet plantejar el caràcter estructural d’una situació que, malgrat que amb característiques diferents, torna inevitable i necessària l’existència d’una relació de poder que per les seves condicions de fundació, posa en joc alguna forma de violència. Per això, qualsevol discussió sobre els graus de llibertat dels que constitueixen la població de les institucions totals no pot ignorar aquestes condicions de partida. És pel fet d’ignorar-les que moltes experiències de l’antipsiquiatria, en el cas dels manicomis, han arribat a situacions sense sortida.
La presó i la llei.
La llei, a l’ordre simbòlic, funciona com a sistema organitzador i fundador del camp de desig a nivell de l’organització subjectiva. La seva manera d’acció es refereix a la constitució d’una frontera entre el que es permet i el que es prohibeix.
Els estudis d’antropologia estructural de Claude Levi Strauss demostraren que l’existència d’un sistema de prohibicions és inherent a qualsevol forma d’organització social. La presó es troba en relació directa a la garantia i sosteniment d’aquesta legalitat. També aquí es dóna la situació paradoxal de que la presó, que es planteja com un espai de recuperació del funcionament consistent de l’individu en relació a la legalitat del sistema, al mateix temps el situa en un sistema simbòlic propi com la seva pròpia legalitat.
El manicomi i la organització subjectiva.
També en aquesta institució constituïda com espai d’aïllament de la follia, l’anàlisi de les significacions constitueix una possibilitat de sistematització i organització de la seva problemàtica.
L’organització social com a sistema simbòlic delimita per als individus condicions que ordenen i circumscriuen els registres que Jaques Lacan ha definit com el simbòlic, l’imaginari i el real. L’articulació d’aquestes registres dins del sistema subjectiu i la seva harmonització amb l’univers social, decideix el grau d’eficàcia de la conducta. Per tant, l’existència del manicomi està relacionada amb l’exclusió de l’organització social d’aquelles que no poden “jugar aquest joc” i en aquest sentit el seu confinament protegeix la consistència del sistema.
De la mateixa manera que en el cas anterior de la presó, existeixen per al manicomi qüestions de paradoxes lògiques que vénen determinades per la seva pròpia organització simbòlica. Les dues més importants són la de poder constituir amb el pacient un sistema de funcionament possible que li suposi un status d’individualitat, iniciativa i llibertat, o sigui, que no el redueixi a la cosificació essent que ha estat ingressat justament per ser incapaç de disposar d’una organització interna eficaç. És quelcom com intentar parlar amb algú que no pot constituir un sistema de representacions abstractes. Aquesta situació paradoxal cal tenir-la en compte per a tota discussió sobre el status del pacient psiquiàtric i la degradació que sofreix. La segona paradoxa és la del manicomi constituït com a lloc de recuperació essent que la incorporació del pacient en el nou sistema li atorga un status cosificant amb identitat.
Tant referint-nos a la presó com al manicomi, s’han generat postures crítiques i humanitzants que qüestionen a aquestes institucions tancades que funcionin exclusivament com a zona de dipòsit de cadàvers socials.
Emperò segueix havent un dic entre els desenvolupaments tècnics i les pràctiques socials que envolten el funcionament de les institucions totals. És per això que organitzar l’estudi a partir de les significacions i funcions simbòliques pot permetre disminuir el caràcter dilemàtic que es genera entre les necessitats empíriques que enfronten els que treballen en l’organització de les institucions per una part, i els discursos que defineixen una ètica humanitzant, per altra.